Orfe de pare a sis anys, cursà humanitats al seminari de Barcelona i el 1887 ingressà als caputxins. Ordenat de sacerdot el 1893, fou catedràtic de filosofia a Pamplona (1892) i lector de teologia (1898). Com a primer definidor i vicari in capite de la província caputxina navarresocatalana, de la qual ocupà el càrrec de ministre provincial (1906-15 i 1918-21), el 1900 aconseguí la restauració de l’antiga província catalana. Exercí una notable influència sobre la vida cultural, política i religiosa de Catalunya, sobretot en el sector proper a la Lliga Regionalista, i emprengué la restauració de la filosofia cristiana i del tomisme.
El 1907 fundà la Revista de Estudios Franciscanos, que dirigí fins el 1930 (a partir del 1913 ja catalanitzada i amb el títol Estudis Franciscans). El 1925 fundà Criterion, la primera revista catalana de filosofia cristiana. Home de confiança de Francesc Cambó, estructurà la Fundació Bíblica Catalana i en fou president. A imitació de La Tradició Catalana de Torras i Bages, escriví Nostra Senyora de la Mercè. Estudi de psicologia ètnico-religiosa de Catalunya (1916), que ell mateix qualificava de “nacionalista-cristiana”.
Entre els seus nombrosos llibres i articles, cal remarcar Sant Francesc de Sales, esperit i màximes (1906), els quatre volums de glosses sobre El Pare Nostre (1920-23), els tres volums de Miscel·lània de filosofia religiosa (1924-1927), el tercer dels quals és La vera efígie del Poverello, sobre sant Francesc d’Assís, i El missatge d’Israel: Israel, Jesús, Sant Pau (1934), un llibre psicologicoteològic escrit amb motiu dels seus dos viatges a Terra Santa. Entre les obres apologètiques destaquen Maragall (1912) i Semblances. En Maragall. El cardenal Vives. El Bisbe Torras (1916).