| Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930) és considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània, ja que és amb ell que la narrativa de la Renaixença aconsegueix els requisits intel·lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l'època. Advocat d'ofici, va iniciar-se en les lletres catalanes de la mà del seu cosí, el crític Josep Yxart, el qual, juntament amb Joan Sardà, l'acompanyaren i esperonaren en les successives publicacions. És autor de novel·les tan destacades com La papallona (1882), L'escanyapobres (1884), Vilaniu (1886), La febre d'or (1890-92), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), i de reculls de contes com Croquis del natural (1879), Notes de color (1883), De tots colors (1888), Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1916) i Al llapis i a la ploma (1918). També cal fer esment de dues facetes força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor, que va desenvolupar sobretot en la darrera etapa de la seva vida. Per últim, entre els anys 1913 i 1918 va escriure les seves Memòries literàries, en què evoca la seva trajectòria com a escriptor. Oller va obtenir un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya, i les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües, com el castellà, el francès, l'italià o el rus. El novel·lista va defensar aferrissadament al llarg de la carrera literària la seva opció lingüística a favor del català, en un moment en què aquesta decisió no s'escapava del debat i la polèmica.
| |